Era el mati del divendres de setmana santa quan ens van avisar que en un bosc a prop de la carretera de Capellades a Igualada hi havia un parell de gossos.

Quan vam arribar vam trobar una gosseta molt dòcil que sense cap problema es va deixar agafar, malauradament no hi havia ni rastre de cap altre gos. Després de donar voltes i buscar pels voltants ens vam emportar a la joveneta gossa cap al refugi i li vam posar de nom Krisla.

La Krisla és una gossa molt dolça però alhora molt tímida, com la gran majoria que arriben al refugi i que han tingut que passar moments difícils. L’endemà al mati vam agafar la Krisla i vam anar fins el lloc on l’havíem trobada. Teníem l’esperança de trobar l’altre gos.

Vam deixar la furgoneta aparcada al costat de la carretera i vam anar amb la Krisla fins als matolls on l’havíem trobat. Ella estava sorpresa d’estar de nou en aquell lloc, va ensumar per tots cantons, sense anar en una direcció en concret (li havíem posat un arnes amb una corretja de 10 mt., per tal de deixar-la al seu aire). De sobte va començar a caminar enfilant-se per un caminet que ni tan sols es veia a simple vista i a on amb proutes feines hi passava una persona.

Portàvem 15 minuts caminant darrera d’ella, no afluixava el ritme i es veia que coneixia bé el camí. De cop vam sentir els lladrucs d’un altre gos. Just quan arribàvem al cim del turó, vam veure com un gos de color negre corria cap a un descampat a on hi havien munts d’escombriaires, era una deixalleria de plàstics.

La Krisla va parar en sec, anava uns 5 metres d’avant nostre, va estar quieta durant uns segons mirant cap a la deixalleria. Allà era a on havia viscut fins ara. De cop va girar el cap i ens va mirar, amb uns ulls tristos. Va donar mitja volta i es va posar a darrera nostre, arrepenjant-se a les nostres cames. Havia pres una decisió, volia tornar amb nosaltres no volia quedar-se allí (evidentment nosaltres no li hauríem deixat).

La Krisla havia fet molt bé la seva feina, ara era cosa nostre agafar a la seva companya. Vam entrar a la deixalleria, no veiem l’altre gos. La Krisla es va enfilar entremig de les escombraries, per un lloc molt estret... quan de sobte vam sentir uns gemecs. Vam treure el cap entremig de les bales de deixalles i vam veure que en una espècie de cau d’uns dos metres de fondària hi havia la gosseta negra i 5 cadells!!!

Era un lloc molt estret, però la Núria va posar-s’hi per tal de treure els cadells, la mare havia fugit espantada. No podíem prendre els cadells i deixar la mare, de cap manera! Així doncs després de 4 hores vam aconseguir agafar la gosseta negra.

Durant aquest temps la Krisla ens anava ensenyant els seus racons preferits, com es feia lloc entre els plàstics, buscant un racó a on descansar.

La tornada no va ser fàcil, la mare dels cadells estava molt espantada ... tant que no feia cas ni dels seus cadells. Tenia por, no sabia que faríem amb ella, ni amb els seus cadells. Es va ajeure al final de la furgoneta, els petits anaven al seient del darrera i la Krisla per tal que no molestes a la mare anava entremig de les meves cames al seient de davant.

Un cop al refugi la gosseta negra ja estava més relaxada, tot i que els seus ulls demostraven terror... ella no sabia que tot ja havia passat, que ara estaria en un lloc segur amb els seus petits, a on tindran cura d’ella i d’ells.

Segurament que si la Krisla no ens hagués ensenyat a on vivia, els cadellets haurien mort aixafats per alguna màquina.

Ara la Krisla, la gosseta negre i els 5 cadells són al refugi i esperem que molt aviat trobarem una família per cada un d’ells. Una família que els hi ensenyarà el que és el caliu d’una llar.